Quan Ric convenç Júlia d’anar-se’n per estar sols, a mi se’m va encongir el cor…
Carles i Anne queden sols i es produeix un moment climàtic en l’obra:
la llarga i intensa abraçada entre ells.
Per què resulta una simple abraçada tan impressionant?
A posteriori, reflexionant sobre això, vaig caure que en tota l’obra no hi ha pràcticament contacte físic entre els personatges.
Exemple:
> Quan entren al pub, se saluden d’una manera estranya: com amb una abraçada no conclosa.
Ara tot cobra sentit. I per això, com a contrast, l’abraçada Carles-Anne resulta commovedorra.
En canvi, és una abraçada de regust estrany. Per què?
Perquè aquest moment tan bonic és acompanyat no per una música romantica sinó per una música tensa i estranya.
Una música que ens està avançant el que descobrirem a l’Ària de Carles…
Publicat per Jåøl
ufff , l´abraç!! eixos trombons!!, jo també em preguntava el mateix, per que eixa musica tan tensa en un moment tan bonic?. Clar, despres, a l´aria de Carles tot s´enten...
ResponEliminaEls acords dels trombons al moment de l´abraç es el meu moment preferit de la opera sens dubte!
ResponElimina